Doncs resulta que a arrel del famós sopar de BUP, i gràcies (gràcies???!!!) al Facebook hem anat trobant a més gent, no només d'aquell any sinó d'anys anteriors i posteriors. Crec que l'experiència de retrobar vells coneguts no és igual de positiva per tothom. Hi ha qui per la seva posició en aquell moment, la seva forma d'actuar i l'edat de les persones amb les que treballava, pot haver-se trobat amb un pam de nas. Investigant investigant ha arribat a contactar amb moltíssima gent, però gent que en aquella època era molt jove i rencuniosa, i que potser ara li faran pagar des de l'edat (cronològica unicament) adulta, les males estones que, segons la seva percepció, els va fer passar,...
Això és molt relatiu. Suposo que quan tu ets professional, jove i vols aconseguir que uns quants adolescents et facin cas, t'agafes a allò que pots per a aconseguir l'atenció i el respecte del personal, però per poder fer ús dels sarcasmes, la ironia i altres tipus de "jocs" comunicatius, cal que el receptor sigui també intel·ligent, sinó passa el que passa, que els anys passen i aquell adolescent traumatitzat per l'actuació d'un adult desconsiderat i traïdor (segons la seva percepció), no pot evitar intentar retornar la pilota dels mals moments passats i acaba fent que allò que inicialment podia tenir gràcia, com recuperar el contacte amb molts alumnes amb els qui vas compartir els primers anys de la teva experiència docent (els que et van marcar més per diversos motius), acabi sent un fàstic,... però bé, les coses són així. Algú diria qui sembra recull, però jo mai vaig considerar que actués malament ni de mala fe, però clar, aquesta és la meva particular percepció. Crec que simplement buscava el seu lloc, el respecte i l'atenció, doncs era un d'aquells profes vocacionals, i ell ho negarà, perquè no va amb la seva personalitat, però sé que era així i que volia defensar lo seu, de la millor forma que sabia. M'agradaria veure una classe seva ara per un forat, a veure si els mètodes són els mateixos!!! Espero que ens veiem aviat, queda un cafè pendent!
dissabte, 10 / maig / 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
Jo ja ho he dit un munt de cops, per mi el passat passat està.
Si bé es veritat que alguns mestres van prendre decisions respecte a mi que van repercutir en els meus estudis, no és menys cert que jo també hi vaig tenir alguna cosa a veure. I també d'alguna manera s'havia de passar de tres primers a dos segons de BUP, sobrava una classe... Com en dèiem? Selecció natural, oi?
A mi el Menguele sempre em va caure molt bé i, encara que ell segurament mai ho reconeixeria, crec que jo també a ell. Els seus mètodes eren més que discutibles però s'ha d'admetre que els que aprovaven anglès tenien un bon nivell (malgrat que alguns que no l'aprovàvem també el teníem). Malgrat m'emprenyava quan em suspenia, no li podia tenir mania perquè coneixia el seu "costat bo" a traves de la Myriam.
jo no he donat noms, que consti, has estat tu ;-) !!!
Sembla evident. Crec que hi van haver d'altres mestres que, amb aparença d'anyells, van fer molt més mal a llarg terme que el nostre llop preferit. Però la fama (bona o dolenta) se l'emporten els que destaquen, no els que més se la mereixen. És clar que només és la meva modesta opinió ; )
Doncs sí, i el problema és que la percepció dels 15, 16, 17 es la que et queda, en un moment en que analitzar en profunditat les coses no està del tot del tot al teu abast, i per tant, queda més el sentiment que l'anàlisi del perquè, i crec que és això el que li deu passar amb la gent que encara no l'aguanta, i també amb els que l'admirem com a profe! deu ser la falta de raciocini adolescent ;-) !!!
Publica un comentari